28 de enero de 2016

3. Marc jurídic i àmbit d'aplicació - Responsabilitat Penal i Civil a la muntanya


3.1. Evolució històrica

El Dret a la muntanya en termes generals ha patit una evolució històrica canviant i està patint una especial transformació les últimes dècades. Es coneix que el primer conflicte de dret relacionat amb un accident de muntanya es remunta a l’any 1865, és el cas Edward Whymper en el primer ascens al cim italià del Cervino, pels fets que en el descens quatre membres del seu equip van morir al trencar-se la corda, aquests van patir una caiguda i van quedar penjats de la corda que se sospitava que havia estat tallada pels supervivents. Els supervivents E.Whymper i els dos guies locals, pare i fill Peter i Peter Taugwalder, van ser sotmesos a judici per investigar i depurar la  seva responsabilitat en l’accident. Finalment tots van quedar absolts.
Així, va assentar el precedent que la muntanya no està exempta de l’aplicació del Dret. La relació entre dret i muntanya no és doncs nova, i cada cop més és innegable l’abast de la tutela judicial efectiva als racons on abans no hi podia arribar.
L’evolució que està patint la percepció jurídica així com la línia doctrinal i jurisprudencial és en la direcció de deixar enrere l’antiga percepció que “la muntanya és un reducte aïllat aliè al món real” i que cada cop més estan tenint punts de trobada el Dret i la muntanya. En aquest sentit els tribunals espanyols ja comencen a interpretar a l’ordenament jurídic intern la responsabilitat civil extracontractual de l’article 1902 del CC a favor de s’apliqui que “qui per acció o omissió causa dany a un altre, intervenint culpa o negligència, està obligat a reparar el dany causat”. El caràcter extensiu de la responsabilitat extracontractual s’està aplicant avui en dia a moltes facetes de la vida quotidiana, inclosa la muntanya, que cada cop és més visitada i accessible.
No obstant, l’evolució dels primers casos judicials -en que el Dret no coneixia del que succeís a la muntanya- a la cada cop més habitual apreciació de responsabilitat extracontractual no implica que aquesta última sigui d’aplicació automàtica en tots els casos. En realitat, cal instància de part interessada, ha de donar-se al cas una conducta il·lícita, o donar-se una acció o omissió que porti a la consecució d’un dany.
El més rellevant de tot en veure l’evolució històrica del Dret a la muntanya és que el dret ha penetrat de forma invasiva en el muntanyisme en la mesura que la societat ha anat augmentant la seva presència en les activitats de naturalesa. Factors com l’accés a la informació, evolució dels mitjans tècnics i de seguretat, comercialització turística i aparició de modalitats esportives han portat a una accessibilitat major de l’individu a racons que es consideraven hostils i inhabitables en el passat. S’estaria parlant d’una socialització de la naturalesa que, a la vegada ja ha regulat i professionalitzat el sector amb formació específica per a guies, tècnics esportius i companyies asseguradores, i comença a plantejar la professionalització jurídica amb estudis especialitzats com el Màster en Dret de Muntanya.
La formació específica en la matèria està creant professionals que assumeixin amb garanties les funcions de docència, acompanyament, guia, entrenament d’especialitat esportiva i rescat. Aquest fet que habilita per l’exercici laboral, que oficialitza i fa competents a certes persones per assumir certa responsabilitat emmarca les relacions jurídiques que puguin contreure amb clients en responsabilitat contractual de l’article 1104 del CC. El mateix succeeix amb els fabricants de material tècnic, els quals seran responsables del dany generat -produït dins l’ús correcte- per aquest material amb la comercialització del qual s’estan lucrant, o els serveis dels refugis de muntanya que també s’emmarcarien dins la relació contractual entre les parts.
La muntanya avui en dia no deixa de ser un aspecte més de la vida social i, per tant, no és aliè el que allà succeeix al món del Dret.

[fuente: wikipedia]

3.2. Àmbit d’aplicació

Quan es pensa en el contingut que abasta el concepte “muntanya” o “activitats de muntanya”, cal pensar en una sèrie d’activitats, esports i pràctiques concretes. Aquestes seran les que delimiten i contextualitzen el dret a la muntanya. Dins les activitats que ara esmentarem podran tenir lloc els supòsits de fet que es trobaran dins de l’àmbit d’aplicació de la normativa, tractament legal i teories del dret a la muntanya que estem analitzant. Així, les activitats i esports que conformen el contingut d’estudi del dret de muntanya són les següents.
Excursionisme o senderisme. Pràctica no competitiva de les excursions com a exercici físic amb finalitat d’oci, científica o artística, consistent en recórrer camins i senders de camp o muntanya. Dins d’aquesta modalitat s’inclou el muntanyisme de baixa i mitjana muntanya, que és aquell en entorns fins a 2500 metres d’altitud, o com la progressió amb raquetes de neu a l’ hivern com a pràctica excursionista.
Cursa de muntanya. Esport que practica l’activitat de córrer en entorns naturals i de muntanya per camins i senders. Es tracta de combinar grans desnivells, essent més rellevant el desnivell d’ascens o descens a afrontar que l’altitud en la seva pràctica. Dins d’aquesta modalitat s’inclouen versions específiques, com l’Skyrunning quan comporta grans desnivells, el trail running sense grans desnivells, ultratrail les de més de 50 km de recorregut, les curses d’alta, mitja o baixa muntanya les de més de 21 km de recorregut i en funció de l’altitud emprada, i certes variants com curses d’orientació o regularitat en que el que prima no és la velocitat.
Escalada. Activitat i esport que consisteix en pujar, trepar i realitzar ascensions sobre parets de fort pendent i altura, valent-se de la força física i mental pròpia. Es considerarà escalada quan en l’ascens s’emprin les extremitats inferiors i superiors. La seva pràctica ha donat lloc a diferents modalitats d’escalada com la clàssica o tradicional, l’esportiva, en bloc i en gel, cada una d’elles amb les seves particularitats i sistemes de seguretat concrets.
Alpinisme o muntanyisme d’alta muntanya. Activitat que consisteix en l’ascensió a altes muntanyes. Se sol utilitzar sovint com a sinònim de muntanyisme, tot i que la diferència rau en que s’emfatitza la pràctica en “alta muntanya”, que són aquelles a partir de 2500 metes d’altitud, mentre que el terme muntanyisme és generalista. Originari dels Alps, d’ on prové el nom d’“alpinisme”, l’expansió del muntanyisme d’alta muntanya ha portat a terminologia específica com “himalaiïsme”, referent als cims de fins a més de 8000 metres d’altitud a la Serralada de l’Himàlaia. Dins de la modalitat d’alta muntanya se solen combinar tècniques de progressió i assegurament presents en l’ excursionisme i l’escalada, així com tècniques de supervivència. No es tracta doncs solament d’un esport sinó que porta associat un inherent caràcter d’aventura i exploració.
Vies ferrades. Activitat no competitiva que consisteix en la progressió per un recorregut lineal, equipat amb grapes, claus, cadenes, ponts tibetans i “ferros”, tant en vertical com en horitzontal, salvant dificultats de l’orografia que permeten a un excursionista arribar a llocs on solament es podria arribar escalant. Es tracta doncs d’un camí de difícil accés equipat amb material ferri, i com a sistema d’assegurament s’empra un cable de vida, similar al que es fa servir pels treballadors verticals o d’altura.
Barranquisme. Esport d’aventura que es practica a canons i barrancs d’un riu, basat en la progressió per un recorregut que els presenti i combini, en trams de poc caudal o secs. Es fan servir distintes tècniques que van des de caminar a baixar tobogans de pedra, fins a saltar o nedar, així com trepar i realitzar progressions en corda.
Espeleologia. És una activitat que consisteix en l’exploració i estudi de les cavitats subterrànies, que té una finalitat que pot ser científica o d’oci. Implica la combinació de tècniques de progressió amb corda, investigació geològica, guanyar desnivells, submarinisme. En la seva pràctica es poden investigar i recórrer coves de totes les característiques i dificultats. No es pot parlar d’esport ja que incorpora el caràcter d’aventura i exploració.
Esports de neu. Activitat que pot ser practicada en diferents estils (esquí alpí, esquí nòrdic, surf de neu, estil lliure, fora pista, trineu) i que majoritàriament es du a terme en instal·lacions adaptades en forma de pistes d’esquí. Consisteix en el descens de desnivells lliscant per la neu fent ús del material corresponent a cada estil (esquís, trineu, taula de surf de neu).
Tenint clar els anteriors, generalment no s’entendrà dins del dret a la muntanya activitats com els esports purament de riu (caiac, ràfting, canoes, hidrospeed, i similars), ni els esports de motor ni ciclisme, ni els esports de l’aire (parapent, paracaigudisme, wingfly, i similars), ja que no impliquen essencialment la muntanya com a l’entorn ni nucli necessari per a la seva pràctica. Com és clar, la pluralitat de pràctiques esportives i d’aventura pot comportar que la combinació d’esports i activitats pugui afegir el tractament “de muntanya” a esports no intrínsecament relacionats amb la muntanya en un cas concret, com pot ser un exemple la pràctica d’escalada fins un cim per posteriorment saltar fent paracaigudisme. D’aquesta manera, a més dels supòsits enumerats, es podran donar situacions dins l’entorn muntanya, que seran supòsits no previstos, i que comportin la seva apreciació com a dret de muntanya.


3.3. Marc jurídic

El marc legal del dret a la muntanya i la responsabilitat de les accions que en aquest entorn succeeixen és certament complex. A l’ordenament jurídic espanyol el més important a destacar és la manca d’una Llei reguladora o normes específiques que regulin la matèria, el defecte de la qual ha fet que sigui la pròpia pràctica jurídica en la jurisprudència la que delimiti el marc jurídic a partir de l’aplicació en la matèria del dret general en els diferents ordres jurisdiccionals possibles. A l’hora de delimitar el marc jurídic de la matèria podem parlar dels ordres jurisdiccionals següents.   
L’ordre penal. Atén als casos més greus, relatius a conflictes que posin en perill algun bé jurídic protegit, essent la via jurídica d’ultima ratio o últim recurs per a establir l’ordre i equilibri social per la via sancionadora. Serà competent quan es pugui estar donant una conducta tipificada com a delicte en l’ordenament penal. El més habitual és que la via penal sigui desestimada en els casos de dret a la muntanya, i és que els supòsits que es poden donar en aquest entorn difícilment compleixen amb tots els requisits d’aplicació de la responsabilitat penal per l’alt grau de factor accidental i de risc assumit per la pròpia víctima. Així, tot i que podrem trobar sentències amb condemna penal i múltiples procediments d’instrucció amb imputacions penals, és escassa la jurisprudència i poc comú el veure sentències condemnant per delictes en l’àmbit d’aplicació de les activitats i esports que engloben del dret de muntanya.
L’ordre civil. Atén als casos en que s’ha de depurar la responsabilitat derivada d’un il·lícit o de certs danys ocasionats per fets que emanen responsabilitat. La via civil serà l’encarregada habitual del rescabalament de les oportunes indemnitzacions ja sigui per la responsabilitat fruit d’una relació contractual, si es tracta de serveis professionals de guia, o el fabricant del material tècnic, o bé ja sigui per la responsabilitat extracontractual fruit de l’obligació de reparar el dany causat per fets propis o aliens. A diferència del que passa amb l’ordre penal, al dret de muntanya l’ordre civil és cada cop més apreciat per la jurisprudència i és que la doctrina de la teoria del risc ha evolucionat de manera que s’investigui la responsabilitat més enllà del risc consentit per la víctima, i se li compensi pels danys patits si hi ha un responsable apreciable en base al risc conegut, com veurem més endavant.
L’ordre administratiu. Atén als casos en que és partícip l’Administració. Cal a dir que la via administrativa no és la més freqüent en el dret de muntanya, però és més present del que pot semblar a primer cop d’ull. És possible trobar supòsits en que l’Administració sigui part, com per exemple en els casos succeïts en pistes d’esquí la majoria de titularitat pública, o els accidents succeïts en vies ferrades previ pagament a l’Ajuntament de la localitat, o accidents succeïts pel mal estat de manteniment de camins responsabilitat de l’Administració, o per conflictes administratius per temes mediambientals en els parcs naturals, o altres amb posicionament d’una entitat pública en un conflicte sobre dret de muntanya.
Més endavant analitzarem de forma detallada els ordres jurisdiccionals penal i civil i com poden afectar als diferents tipus de responsabilitat que pot emanar de l’activitat a la muntanya, així com la jurisprudència i la doctrina que l’ha acotat i precisat en defecte de normes reguladores.


3.4. Subjectes responsables
En uns fets dels quals es derivi responsabilitat caldrà identificar el responsable. Aquest es podrà diferenciar dels subjectes implicats com l’actor de l’acció la qual ha provocat el resultat danyós i que haurà de respondre per aquest dany causat. Els possibles subjectes responsables d’un accident de muntanya poden ser els següents.
La víctima. El primer dels possibles subjectes responsables el practicant mateix que ha patit els danys. Com venim reiterant, en una activitat de risc el primer responsable del que pugui succeir en l’exercici de la pràctica és un mateix. Per veure-ho clar només cal pensar en supòsits com un descens en ràpel en que se li acaba la corda a la qual no havia fet un nus de seguretat al final i cau al buit (Dos accidents mortals el mateix dia a Mèxic, per fer ràpel sense nus final a les cordes[1]), o un alpinista que progressa en solitari i que en caure te conseqüències fatals (Accident de Jordi O., mort en l’ascens en solitari a la Pica d’Estats[2]), o un corredor per la muntanya que ensopega i pateix una caiguda (Accident d’ Ena Kadic, Miss Àustria 2013, morta en caure per un barranc mentre corria per la muntanya[3]). En aquests casos és la pròpia víctima la responsable del resultat danyós patit en l’accident i la responsabilitat emana de la seva pròpia conducta, la qual per nexe causal porta el resultat patit.
El professional. La figura del professional, entesa com un guia en activitat de muntanya, o el rescatador, o el fabricant de material tècnic, pot ser també responsable d’un accident de muntanya. De fet, aquesta responsabilitat és adherida a la relació contractual que el professional en l’exercici de les seves funcions i amb ànim de lucre es compromet precisament a evitar un accident. Per veure-ho clar hem de pensar en supòsits com l’accident que pugui patir un client mentre es troba sota els serveis i la responsabilitat del guia contractat (Mort d’un guia i els seus cinc clients mentre impartia un curs d’alpinisme als Alps[4]), o l’accident més greu succeït en l’execució d’un rescat de gravetat menor per una mala praxis per part del rescatador professional (Accident al Marroc agreujat per la mala actuació i coordinació dels equips de rescat Espanyol com Marroquí[5]), o el trencament d’un mecanisme de seguretat dins les funcions del producte el fabricant del qual és responsable del dany que causi (Accident mortal a França patit per l’italià Tito Traversa, de 12 anys, en trencar-se les cintes express de seguretat en escalada, cas mediàtic obert [Itàlia] amb imputació penal al responsable de l’activitat, el monitor i l’empresa fabricant dels mosquetons per homicidi involuntari [6]; i Sentència del Tribunal de Gran Instància d’Albertville [França], de 13 de març de 2000, sobre responsabilitat del fabricant en un accident mortal a la via ferrada St. Pierre).
El guia benèvol. La figura del guia benèvol, sovint desconeguda per la majoria de practicants, és aquell organitzador que convoca i guia de manera desinteressada una activitat, i que també pot ser el responsable d’un accident de muntanya. Aquesta figura ha de ser identificada com “la persona que assumeix la funció de guia sense títol que li acrediti per a fer-ho i sense relació contractual amb la resta de participants, és a dir, sense percebre cap remuneració econòmica” (SAP Bizkaia de 15 de març de 1999, sobre condemna civil solidària al company i a la companyia asseguradora per la mort en accident de muntanya del fill del demandant). Serà doncs l’organitzador d’una sortida dins el marc d’una entitat excursionista, el líder en una activitat realitzada per un grup d’amics, o el membre més experimentat d’un grup en la pràctica de l’activitat. Estaríem parlant de supòsits en que no hi ha interès econòmic, en que pugui prendre part un participant o un company dins del marc d’una sortida informal. És a dir, el líder del grup en l’activitat serà el responsable dels danys que generi la mateixa (Auto AP Àvila de 26 de juny de 2014, sobre la responsabilitat penal del guia benèvol per la mort d’esgotament i hipotèrmia d’una participant en l’activitat organitzada, sobreseïment de la causa que el Jutjat d’Instrucció li havia imputat per homicidi imprudent i denegació d’auxili).
Altres. En la categoria d’altres responsables hem de pensar en supòsits una mica més rebuscats, però molt presents en el dia a dia de l’activitat de muntanya, com seria la responsabilitat d’un tercer pels danys causats. Aquest tercer pot ser un excursionista aliè al grup o a l’activitat en la qual participava la víctima i que per imprudència o negligència ha provocat uns danys dels quals podrà esser el responsable. Hem de pensar en supòsits com un individu que llença pedres des de dalt d’un precipici i que una d’aquestes va a parar al cap de la víctima (STS 833/2007, de 18 de juliol, s’aprecia responsabilitat extracontractual a llançar pedres a la carretera i causar accident de trànsit. Analogia amb tirar pedres a la muntanya), o que progressant en estil alpí per una glacera un grup encordat caigui arrossegant en la caiguda a un altre grup (Accident [França] de dos grups de tres alpinistes encordats a Les Ecrins, s’observa que la caiguda del primer grup arrossegui el segon i sigui la causa de la mort dels sis practicants[7]), o un equipador de vies d’escalada que desmunta sense comunicar-ho l’equipament d’una via veïna perquè no li agrada provocant que en la propera ascensió uns escaladors es troben sense assegurament i en caure mori un dels practicants (Mort de l’escalador Lluís Baciero al caure 25 metres mentre sanejava una via d’escalada equipament de la qual havia estat robada[8]; Mort de Cristina G.G. al patir una caiguda de 50 metres mentre pujava una via d’escalada sense saber que les xapes de la qual havien estat robades[9]; Resum de la controvèrsia pel robatori del material d’assegurança a les vies d’escalada de Montserrat que provocà els accidents anteriors[10]). Aquests supòsits en que l’autor dels fets és un tercer comporten també la corresponent responsabilitat pels danys causats.
Al marge de les possibilitats hipotètiques que es poden plantejar, tots els supòsits esmentats són reals i estem parlant de fets amb resultats de danys molt greus. Així, cal no obviar l’autoria del subjecte responsable doncs haurà de respondre i rescabalar per aquells danys causats.




[1] Revista Desnivel: Dos accidentes mortales de rapel en Potrero Chico. Publicat el 7 de gener de 2015.
[2] La Vanguardia: Encuentran muerto en la Pica d’ Estats el excursionista de Montcada i Reixac desaparecido. Publicat el 24 d’agost de 2015.
[3] ABC: Muere Miss Austria 2013 a causa de un accidente. Publicat el 21 d’octubre de 2015.
[4] Revista Desnivel: Un guía y sus cinco clientes fallecen en la Aiguille d’Argentière. Publicat el 14 d’agost de 2014.
[5] Revista Desnivel: Juan Bolívar, padre espeleólogo superviviente Marruecos. Publicat el 14 d’abril de 2015.
[6] Revista Desnivel: Tres imputados en el juicio por la muerte de Tito Traversa. Publicat el 21 de desembre de 2015.
[7] Revista Desnivel: Seis muertos en un accidente en Les Ecrins. Publicat el 29 de juny de 2011.
[8] La Vanguardia: Muere un escalador de Montserrat cuando saneaba una pared saqueada por ladrones. Publicat el 16 d’octubre de 2012.
[9] El País: Rescatan a un montañero y recuperan el cadáver de su compañera en Montserrat. Publicat el 20 de juliol de 2008.
[10] Revista Desnivel: Discordia entre escaladores en la montaña de Montserrat. Publicat el 27 de maig de 2014.

No hay comentarios:

Publicar un comentario